Encara es comenta
el resultat negatiu del referèndum suís que perseguia de posar un llindar als
sous dels directius de les empreses, i els ciutadans suïssos som convocats demà diumenge de nou
a una consulta. Aquest cop són tres preguntes, dues fruit d'iniciatives
populars. Es demana als suïssos que es pronunciïn sobre dos temes amb implicacions
morals. D’una banda, si estan a favor d’impedir que s’utilitzin fons públics per
pagar les interrupcions voluntàries de l'embaràs. De l’altra, l’establiment d'un límit a la immigració.
Els defensors a
ultrança de la vida afirmen que la cobertura sanitària pública no pot ser
utilitzada per acabar amb la vida d'éssers humans i que, per tant, l’avortament
és un afer que s'ha de privatitzar. Els que volen establir un límit a la
“immigració massiva” veuen perillar els privilegis dels ciutadans suïssos i el
benestar comú.
Els mecanismes de
la democràcia directa proven de restablir el vincle trencat o deficient entre
representants i representats, insuflar vida a la democràcia entesa com a poder
del poble. Només si el poble esdevé legislador, com volia Rousseau al Contracte social, la democràcia
mereixerà el seu nom. Des de la modernitat, però, la institució de la
representació ha substituït la participació política gairebé quotidiana de les
primeres democràcies. Això no significa que s’hagin evaporat els drets
polítics, sinó que s’han transformat.
Cal vetllar
perquè aquesta transformació no suposi un debilitament tal de les energies populars
que mati d’arrel la democràcia. La història de la democràcia liberal és la
història de la relació dialèctica entre el poble i els representants, entre la tendència
oligàrquica que redueix el nombre de les persones que decideixen i els molts
que no s’hi senten representats. A Suïssa han volgut conservar la participació
del poble tot reconeixent-li un poder efectiu de modificar la constitució
mitjançant referèndums vinculants. Iniciatives populars que, cal dir-ho, la
majoria de vegades no acaben tenint l’èxit desitjat pels promotors, però que en
moltes ocasions serveixen per palesar un problema o una inquietud que és
recollida en el quefer legislatiu dels representants polítics. En d’altres
països, aquest poder popular d’intervenció en l’ordre del dia polític pot
utilitzar els canals de la societat civil, les manifestacions, la deliberació
pública.
Ara bé, com mostren
les preguntes formulades en la propera votació helvètica, les iniciatives
populars solen ser controvertides i divisives de la societat. La proposta
d’incloure els refugiats en les quotes d’estrangers qüestiona de soca-rel la
tradició de mínima hospitalitat amb què Europa ha escrit les millors pàgines de
la seva història. De les quals en són testimoni aquestes paraules de Grotius escrites
l’any 1625: “No es pot refusar una residència fixa als estrangers perseguits a
la seva pàtria. [...] És propi de bàrbars de repel·lir els estrangers”.
No ha de sobtar,
doncs, que algunes veus avisin del potencial populista dels referèndums
periòdics en què pot manifestar-se la cara més roí de les comunitats tancades. És
aleshores que el “nosaltres” tendeix a excloure els altres, bé siguin
estrangers, bé siguin els que discrepen de la majoria moral. L’autodefensa
democràtica esdevé aleshores una vindicació de privilegis, la imposició d’una
forma de vida mitjançant la llei. Els reductes de benestar europeu se senten
amenaçats, realment o imaginàriament, per la immigració massiva, i la por és
l’esquer òptim per pescar vots. Una por que serveix de pretext per suspendre el
dret d’acollir els perseguits, per fer un abús de la democràcia.
Els procediments democràtics
no sempre són utilitzats amb intencions democràtiques ni sempre garanteixen resultats
democràtics. La participació intensificada ha d’atenir-se a determinades
restriccions normatives que vetllen pel respecte equitatiu dels drets de
tothom. Quan, en canvi, la democràcia serveix eminentment per imposar valors
morals majoritaris, i per circumscriure les qüestions de justícia als estrets
límits de la comunitat nacional, aleshores s’allunya inevitablement dels
principis sobre els quals es funda. S’autodestrueix. Corre el perill que acabi
traint la seva raó de ser per hipertròfia.
El perill
contrari d’ofegament de la democràcia és adduït sovint per defensar la consulta
independentista. Quan no hi ha un marc legal àgil per canalitzar les
iniciatives populars, la democràcia no és viscuda com a tal. Convé, però, tenir
present, com demostra el cas d’alguns plebiscits helvètics, que el poble no
sempre s’inclina a favor dels drets humans. O sigui, que quan es tracta de
participació popular calen també escepticisme i desapassionament, i que en
ocasions és millor una democràcia vigilada que desfermada.
Publicat a l'Ara el 08/02/14.
Publicat a l'Ara el 08/02/14.
