La Zona

Revisitación de Stalker.
Tesis: la ciencia y el pensamiento nada entienden, pues se esfuerzan en comprender en lugar de creer. Quedarse a las puertas de los deseos más ocultos, o tal vez haber visto cumplido el deseo de quedarse siempre a las puertas de lo milagroso. Ese parece ser el sino del stalker.

Capitalisme de pedra picada

Corre l’any 1960 quan Hanna Barbera Productions estrena Els Picapedra. Des d’aleshores els seus protagonistes, Pedro Picapiedra i Pablo Mármol (batejats com Fred Picapedra i Barney Terregam en la versió catalana), juntament amb les seves dones Wilma i Betty han esdevingut personatges coneguts de tothom.

Els crèdits amb què s’obren els capítols ens presenten el protagonista principal circulant després de la jornada laboral per una ciutat de cases unifamiliars, com n’hi ha tantes a Estats Units. Amb el rerefons d’una contagiosa música de jazz el veiem conduir el seu cotxe (de pedra), recollir la roba de la tintoreria, comprar un diari (de pedra), i apressar-se a casa, on el rep la dona amb el sopar llest en una safata. En Picapedra l’agafa, s’asseu al seu sofà (de pedra) i es disposa a sopar davant la televisió (de pedra) on s’inicia el capítol dels Picapedra que estem a punt de veure.

En Fred Picapedra treballa per arribar a la seva segura i confiada llar de pedra picada, una casa com la del tercer porquet, resistent a les conjuntures, eterna, una catedral de l’american way of life. Empleat en una cantera on s'extreuen els materials per a la construcció de més cases unifamiliars, membre per tant de la classe treballadora, en Fred gaudeix de tots els luxes, aconseguits gràcies a l’esforç, picant molta pedra. La seva és una vida burgesa ben merescuda.

Els Picapedra i els seus veïns són gelosos de les seves coses, defensors de la seva privacitat, individualistes nats. A casa els esperen les mullers, sempre ben vestides i pentinades, fràgils per fora, però amb mal geni, histèriques després de tot el dia a casa, disposades a tots els retrets i xantatges per fer pagar als marits la seva subalternitat. La via d’escapament femení al nerviosisme és el consum compulsiu, manifestat en el seu crit de guerra, “charge it”, o sigui, “carregui-ho a compte”, confiades com estan en les virtuts del sistema de crèdit. La sèrie normalitza les relacions entre els gèneres tot contribuint a consolidar-les.

Mirades avui les vicissituds d’aquests personatges són índex de l’optimisme dels trenta anys gloriosos posteriors a la II Guerra Mundial. El món dels Picapedra és sòlid, massís, indestructible. Viuen en un temps imprecís, amb tots els trets dels Estats Units de la postguerra però envoltats d’una tecnologia anacrònica d’animals (electro)domèstics, que vol fer riure, però que té una funció ideològica. L’individualisme possessiu i el consumisme compulsiu són presentats com a trets inherents a la naturalesa humana. S’hi escauen les paraules de John Locke escrites el 1690: “en un principi, tot el món era com és ara Amèrica”.

D’igual manera que els Teletubbies a principis de la primera dècada del segle XXI eren els heralds de la videocràcia hipnòtica i subnormal en què amenaça de transformar-se la societat de la informació; els Picapedra s’erigeixen en propagandistes d’una visió de la humanitat com a feix de desigs privats que es consumen en el si de la llar. Aquest és l’objectiu de la indústria cultural, fixar estereotips, donar carta de naturalesa a allò que més convé al mercat.

El capitalisme d’avui ja no és de pedra picada. Probablement els simpàtics i tanoques protagonistes de la sèrie hagin envellit i gaudeixin d’una ben merescuda jubilació a Florida. En Fred i en Barney seguiran discutint com a bons amics mentre les seves dones prenen el sol a la piscina i parlen de compres i foteses. De ben segur que a còpia de picar pedra hauran aconseguit estalviar per a la vellesa. Les generacions següents, però, ja no viuen a l’edat de pedra. Els nous inquilins de la casa dels Picapedra s’adonen que tot plegat és un decorat de cartró pedra. El tedi vital, que la generació anterior suportava amb bon humor ajaguda a la gespa del jardí, ha esdevingut angoixa creditícia entre envans de pladur. El món sencer ja no és una pedrera inesgotable, sinó un pedregar ple d’obstacles.

Vam creure que la nostra confiança en el mercat es basava en motius tan sòlids com el món que van inventar els senyors Hanna i Barbera. Els esforços dels treballadors tenien una compensació privada, banal i uniformitzadora, però tangible i ferma, i la indústria cultural va reeixir a solidificar aquesta exitosa història del capitalisme petri. Les narracions del present, en canvi, fugen cap a la fantasia, l’única cosa aparentment estable en un món liqüescent. Quines històries ens hem d’explicar ara per entendre els nostres temps? La comicitat ja no serveix, car el somriure se’ns queda glaçat al rostre. La tragèdia potser sí que ens revela l’alçada (o baixesa) de les nostres aspiracions, però ens paralitza pel futur. No tenim altra alternativa que mirar cap el passat amb ironia i sense ingenuïtat, per descobrir-hi els mecanismes amb els quals s’ha ensinistrat la raça perquè cregui.

Publicat a l'Ara (27/4/14).

Totes les persones

Totes les persones del món. Quan pensem en termes ètics, ho fem de manera universal. Així està construïda la nostra moral: reciprocitat, coherència i inclusió de tots. Els Estats són divisions contingents que proven de contenir les consideracions ètiques. L’ètica és intolerància d’allò que no és mai permissible, és intransigència i, per tant, no respecta les fronteres dels països.

Però l’ètica és també prudència. Ho trobem a Aristòtil. Per copsar la humanitat cal jutjar a partir del context, els costums, la ciutat. Si ens atenem al que podem observar, constatem que la definició del ciutadà pressuposa, en part, que hi ha persones que no són ciutadans. No tothom és ciutadà de Sant Cugat del Vallès o de Barcelona. Els turistes, per exemple, no són ciutadans: venen, es dutxen als hotels de la ciutat, mengen en restaurants qualssevol, passegen i se’n van. No tenen dret a vot i molts d’ells tampoc no podrien treballar sense el permís corresponent. Els turistes són forasters, gent que no és d’aquí i que encara que s’hi quedés no ho seria d’immediat.

La ciutat conté alhora tot el cosmos. Hi ha molts barris el color local dels quals és d’origen forà. L’urbs és indret de diversitat. I la resistència a la barreja és expressió d’un desig que la realitat ja no pot satisfer, és estretor de mires. Qui es nega a incloure la diversitat perquè la tem és poc realista i menys idealista encara. Els seus ideals s’arrosseguen per les fronteres nacionals. La seva justícia és només política.

La ciutat, però, no té potestat per governar les seves fronteres. Ho fa l’Estat, que percep els nostres veïns del sud com a amenaça. La premsa, fins i tot la que mai no ho hauria fet, ens prevé del perill que s’apilona als peus de la gegantina i perillosíssima reixa. Per acabar de reblar el clau, el govern admet d’haver disparat contra persones il·legals, com si fos un acte legítim i acceptable.

Avui però la defensa de la sobirania nacional no pot obviar les consideracions de caire ètic. Fins i tot els exèrcits es justifiquen per la seva finalitat humanitària. I tot i que potser en molts casos sigui una hipocresia, és també un signe dels temps que no poden desconèixer els policies quan impedeixen amb medis desproporcionats que immigrants travessin la frontera

Els recents fets a la frontera africana d’Espanya ens fan pensar en l’arbitrarietat de les discriminacions polítiques. El món està (des)organitzat en Estats la preocupació principal dels quals sol ser el benestar dels seus ciutadans i la defensa de la sobirania. L’ètica, com deia, no es deté necessàriament en la frontera. Diguem que l’ètica és apàtrida i es cola de contraban a través de les duanes més impermeables. L’ètica és internacionalista, cosmopolita, i només la política que li segueixi el pas estarà a l’alçada de l’ideal democràtic modern.

Convé, esclar, no deixar de tocar de peus a terra. Però, això no ha de significar per força que esbiaixem el nostre esguard a favor dels interessos nacionals, que ens deshumanitzem. Els crítics de l’humanisme, que són molts, sostenen que la humanitat no existeix, o ja no existeix, que només hi ha dispositius de poder que cal combatre, i que les raons són estèrils si no van acompanyades de la repressió. Els antihumanistes només veuen poder i força, violència emmascarada, que és justificada a posteriori amb raons que són romanços.

A aquests crítics de la cultura els manca la justificació de la seva indignació. La clau són els drets, i és que la nostra, com va deixar escrit Norberto Bobbio, és l’edat dels drets. Drets positius i que com a tals han estat referendats per institucions polítiques, nacionals i internacionals. Drets que són fruit de lluites. D’aquí que no convingui creure que sobreviuran tan sí com no en contextos crítics, com sembla que està esdevenint el present.

Drets que són un escut que protegeix tots els individus, tant se val d’on vinguin. Un escut que projectem en els altres que són congèneres nostres. I que, com a ciutadans del país, volem que sigui efectivament tutelat per les institucions que ens representen. Es tracta de la dignitat, fugissera i contundent alhora.

Sembla com si fos intenció de l’Estat de crear inquietud a propòsit dels immigrants. No és altra cosa que l’habitual finta política consistent a posar l’èmfasi en la seguretat fins a fer repetir als ciutadans que el veritable problema és la inseguretat. El govern sembra les llavors de la xenofòbia per recollir-ne després els brots verds en forma de vots.

Geogràficament i política, a Espanya li ha tocat de ser el bastió d’Europa. Convé que ens demanem si pot ser-ho de manera més digna, i què estem disposats a fer perquè així sigui.

Publicat a Ara, 22 de febrer de 2014

Ús i abús de la iniciativa popular

Encara es comenta el resultat negatiu del referèndum suís que perseguia de posar un llindar als sous dels directius de les empreses, i els ciutadans suïssos som convocats demà diumenge de nou a una consulta. Aquest cop són tres preguntes, dues fruit d'iniciatives populars. Es demana als suïssos que es pronunciïn sobre dos temes amb implicacions morals. D’una banda, si estan a favor d’impedir que s’utilitzin fons públics per pagar les interrupcions voluntàries de l'embaràs. De l’altra, l’establiment d'un límit a la immigració.

Els defensors a ultrança de la vida afirmen que la cobertura sanitària pública no pot ser utilitzada per acabar amb la vida d'éssers humans i que, per tant, l’avortament és un afer que s'ha de privatitzar. Els que volen establir un límit a la “immigració massiva” veuen perillar els privilegis dels ciutadans suïssos i el benestar comú.

Els mecanismes de la democràcia directa proven de restablir el vincle trencat o deficient entre representants i representats, insuflar vida a la democràcia entesa com a poder del poble. Només si el poble esdevé legislador, com volia Rousseau al Contracte social, la democràcia mereixerà el seu nom. Des de la modernitat, però, la institució de la representació ha substituït la participació política gairebé quotidiana de les primeres democràcies. Això no significa que s’hagin evaporat els drets polítics, sinó que s’han transformat.

Cal vetllar perquè aquesta transformació no suposi un debilitament tal de les energies populars que mati d’arrel la democràcia. La història de la democràcia liberal és la història de la relació dialèctica entre el poble i els representants, entre la tendència oligàrquica que redueix el nombre de les persones que decideixen i els molts que no s’hi senten representats. A Suïssa han volgut conservar la participació del poble tot reconeixent-li un poder efectiu de modificar la constitució mitjançant referèndums vinculants. Iniciatives populars que, cal dir-ho, la majoria de vegades no acaben tenint l’èxit desitjat pels promotors, però que en moltes ocasions serveixen per palesar un problema o una inquietud que és recollida en el quefer legislatiu dels representants polítics. En d’altres països, aquest poder popular d’intervenció en l’ordre del dia polític pot utilitzar els canals de la societat civil, les manifestacions, la deliberació pública.

Ara bé, com mostren les preguntes formulades en la propera votació helvètica, les iniciatives populars solen ser controvertides i divisives de la societat. La proposta d’incloure els refugiats en les quotes d’estrangers qüestiona de soca-rel la tradició de mínima hospitalitat amb què Europa ha escrit les millors pàgines de la seva història. De les quals en són testimoni aquestes paraules de Grotius escrites l’any 1625: “No es pot refusar una residència fixa als estrangers perseguits a la seva pàtria. [...] És propi de bàrbars de repel·lir els estrangers”.

No ha de sobtar, doncs, que algunes veus avisin del potencial populista dels referèndums periòdics en què pot manifestar-se la cara més roí de les comunitats tancades. És aleshores que el “nosaltres” tendeix a excloure els altres, bé siguin estrangers, bé siguin els que discrepen de la majoria moral. L’autodefensa democràtica esdevé aleshores una vindicació de privilegis, la imposició d’una forma de vida mitjançant la llei. Els reductes de benestar europeu se senten amenaçats, realment o imaginàriament, per la immigració massiva, i la por és l’esquer òptim per pescar vots. Una por que serveix de pretext per suspendre el dret d’acollir els perseguits, per fer un abús de la democràcia.

Els procediments democràtics no sempre són utilitzats amb intencions democràtiques ni sempre garanteixen resultats democràtics. La participació intensificada ha d’atenir-se a determinades restriccions normatives que vetllen pel respecte equitatiu dels drets de tothom. Quan, en canvi, la democràcia serveix eminentment per imposar valors morals majoritaris, i per circumscriure les qüestions de justícia als estrets límits de la comunitat nacional, aleshores s’allunya inevitablement dels principis sobre els quals es funda. S’autodestrueix. Corre el perill que acabi traint la seva raó de ser per hipertròfia.

El perill contrari d’ofegament de la democràcia és adduït sovint per defensar la consulta independentista. Quan no hi ha un marc legal àgil per canalitzar les iniciatives populars, la democràcia no és viscuda com a tal. Convé, però, tenir present, com demostra el cas d’alguns plebiscits helvètics, que el poble no sempre s’inclina a favor dels drets humans. O sigui, que quan es tracta de participació popular calen també escepticisme i desapassionament, i que en ocasions és millor una democràcia vigilada que desfermada.

Publicat a l'Ara el 08/02/14. 

La democracia según J. Pérez Andújar

Me lo dijo Judit Carrera hace unos años, que había que leer a Pérez Andújar. Y lo he hecho al fin.

Van unas citas en torno a algo así como una concepción literaria y popular de la democracia:

De Los príncipes valientes:

"La democracia de la historia radica en que no solo la escriban los vencedores" (26)

"Hay más democracia y libertad en el individuo que lee, que en la multitud que atiende" (32)

"La picaresca española es un muchacho ejerciendo sus derechos en un mundo en el que se le han negado todos los derechos" (42)

De Paseos con mi madre: 

"La democracia es algo que se ve y se toca, y donde no se percibe es que no la hay" (58)

"Porque la democracia es eso, es llegar a los sitios andando. Ir a pie es la democracia directa" (70)

"La libertad es un libro que escribieron nuestros padres para que lo leamos nosotros" (88)

"El Pryca simbolizará una democracia en la que todo queda reducido a un poder invisible y a una masa de consumidores, y donde las urnas han sido reemplazadas por cajas registradoras, y cada moneda, cada billete, es un voto que elige el producto ganador del día" (109s.)

Hi són

M'inviten a compartir taula amb Josep Maria Terricabras, Gala Pin i David Fernández a l'Ateneu Mulei de Molins de Rei a parlar sobre desobediència (L'enregistrament es podrà veure properament a Debat99). Com tantes altres vegades, les millors rèpliques se m'acuden un cop acabat l'esdeveniment, però el cas és que sortim de casa per aprendre alguna cosa. Anit no va ser una excepció. Em sorprén la flexibilitat dels ponents a l'hora de replantejar-se el sentit de les seves activitats i també el curs que pren el debat, farcit d'exemples, cruïlles argumentals, i variants conceptuals. La pràctica política i cívica de la PAH, articulada no estrictament en termes de desobediència civil, enriqueix la visió sobretot conceptual i filosòfica a què estic més avesat.

El sopar posterior acaba tard. M'acomiado d'en Farrés. Agafo el cotxe en un carrer mig tancat al tràfic per la celebració de la Candelera l'endemà. M'aturo a un semàfor que no es posa mai verd. Me'n canso, el desobeeixo i giro a l'esquerra. Arribo al Llobregat i torno a girar a l'esquerra: Barcelona.

Mortal y cursi

Se dice "es cursi" de manera denigratoria, como si la belleza no estuviera siempre ligada con lo bueno. Así como lo bello es bueno, también lo cursi (o por lo menos esa es su intención).
Seamos, pues, cursis. Mortales y cursis.