Una llei al servei de la ideologia
L’avortament suposa un dilema
ètic. Les dones que volen interrompre el seu embaràs no desitjat prenen una
decisió que no és banal. El que caracteritza els dilemes ètics o les decisions
tràgiques és que no es poden satisfer tots els béns que hi ha en joc. Si una
dona vol exercir el seu dret a decidir sobre el seu cos i sobre com vol que
sigui la seva vida, i si aquesta decisió suposa la interrupció d’un embaràs,
aleshores el dret a la vida del nasciturus
no es pot realitzar. Si, en canvi, cal garantir absolutament la vida dels
concebuts, això anirà en detriment del dret de la dona a decidir sobre el seu
futur. No es poden protegir totes els béns afectats.
Aquí, però, estem suposant que
existeixen aquests drets. Actualment, ambdós estan reconeguts en el nostre
sistema legal: la llei aprovada el març de 2010 pel govern de Rodríguez
Zapatero tutela el dret de la dona a decidir sobre el seu embaràs, i alhora no
es considera que l’ésser concebut siguin perfectament prescindible. Tanmateix,
la vigent regulació de l’avortament, quan encara no s’ha aprovat la nova llei,
atorga un lloc preferencial a la “llibertat de tenir fills i de decidir quan
tenir-los” (llei orgànica 2/2010). La dona, doncs, pot avortar si s’acull als
terminis convencionals establerts per la llei, és a dir, abans de la viabilitat
del fetus.
Com és sabut, l’avantprojecte de
llei presentat pel ministre Gallardón el passat 20 de desembre modifica d’arrel
aquest plantejament. El ministre va subratllar durant la seva compareixença que
aquesta llei persegueix l’interès de la dona, i en el text s’hi troben
referències a l’autonomia i llibertat de la dona. En la tradició orwelliana,
pròpia de la democràcia de masses en què les conceptes són manipulats per
significar el que més convé als poderosos, la llei es presenta com a garantia
del “major grau de llibertat de la dona en el moment de l’adopció d’una decisió
tan greu”. Vejam què vol dir el legislador amb “el major grau de llibertat”?
Amb la nova llei, que substitueix
els terminis pels supòsits, la dona amb un embaràs no desitjat és lluny de
sentir-se lliure de decidir. Què ha de fer? Haurà d’adreçar-se a un
professional de la salut i comentar-li la seva situació, però no li servirà de
res sostenir que no vol dur a terme la gestació, ja que la seva voluntat no és
rellevant. Només si pot acreditar una patologia, o més aviat, si els
professionals acrediten l’existència d’una patologia, només aleshores podrà
interrompre el seu embaràs. El legislador diu que d’aquesta manera s’até a la
jurisprudència del Tribunal Constitucional que invita a ponderar els diversos
drets en joc. Però no és el cas, ja que no hi ha ponderació entre dos drets, el
dret a la vida i el dret a decidir, sinó només la submissió de les dones a
criteris científics relatius a la seva salut física i psíquica.
La llei de 2010 sobre
l’avortament es presentava com una adequació als valors presents a la societat:
la importància de l’autonomia de les dones. L’actual avantprojecte, en canvi,
malgrat que es vanta de promoure aquesta autonomia, en realitat la restringeix
en nom de la tutela del nasciturus.
Els suposats liberals del PP intercanvien llibertat amb paternalisme d’Estat,
autonomia amb patriarcat.
Si bé l’avortament és una qüestió
amb implicacions morals que, com a tal, és important que sigui decidida pel
conjunt de la societat, no és forassenyat exigir que la deliberació del procés
legislatiu sigui liderada per les dones, que hi juguin un paper central. Enlloc
de donar la veu a les persones directament afectades per aquesta legislació, en
concret les dones, i més en concret encara aquelles en situació precària, el
legislador ha seguit patrons doctrinals catòlics, tal i com són interpretats
per la contrareformista i preconciliar Conferència Episcopal Espanyola.
Les majories absolutes produeixen
monstres legislatius. Els ciutadans espanyols en tenim bona constància. El PP
ha dissenyat una llei sense pensar en cap mena d’acord amb la resta de forces
parlamentàries, com ha fet amb l’educació. Lleis que neixen amb data de
caducitat. Des de la transició democràtica els governs han posat sovint el BOE
i el DOGC al servei dels partits, del poder financer, d’ideologies particulars.
L’actual avantprojecte de llei sobre la interrupció (no voluntària) de
l’embaràs segueix aquesta lamentable tendència, amb el greuge afegit
d’incrementar les dificultats per a les dones d’esdevenir mestresses de la seva
existència.
Publicat a Ara el 28/12/13.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada