D’entre els països petits d’Europa, Dinamarca és un dels
més lloats. Els indicadors de salut democràtica i absència de corrupció la
situen a les millor posicions mundials, juntament amb altres Estats de
dimensions reduïdes com Suïssa, Noruega o Suècia. Els propis danesos estan
orgullosos de les seves institucions, malgrat que en són els seus més ferotges
crítics, com ha de ser quan la democràcia no és només un sistema de govern,
sinó sobretot una forma de vida.
A l’hora de decidir com volem que sigui el nostre país és
bo comptar amb models de referència. I lògicament, els models que es triïn han
de ser aquells que demostrin un millor funcionament. Tanmateix, aquest criteri
finalista no és l'únic que val, car el que en cada cas convé manllevar és allò
que millor respon a determinades expectatives ètiques. Penso, en concret, en
l'esforç igualitarista que pretén d'eliminar les barreres entre homes i dones,
i entre classes socials, per enfortir la democràcia.
Un esforç que es concreta en l'estat del benestar, entès
en terres escandinaves com el suport específic de les institucions públiques al
lliure desenvolupament personal. Aquí rau el nucli normatiu de la
socialdemocràcia: garantir que tothom disposi d'iguals oportunitats per trobar
el seu lloc a la societat, oferir la possibilitat que cadascú experimenti amb
la pròpia vida, evitar que sigui la lògica mercantil la que decideixi els
destins individuals. Gairebé es podria dir que la idea de les universitats com
a espais en els quals s’investiga sense cotilles utilitaristes es pot aplicar a
la versió escandinava de l'estat del benestar, que no exigeix dels ciutadans un
rendiment immediat, sinó que els dóna les eines perquè puguin trobar la pròpia
manera de contribuir a la societat. No cal dir que ens trobem davant d'un cas
excepcional en la història dels sistemes polítics europeus, quelcom que només
s'ha donat en la seva forma més desenvolupada en les famoses (i ara
lleugerament migrades) democràcies escandinaves.
Convé parar esment en el fet que lentament però de manera
indeturable aquesta xarxa assistencial va perdent pes. Els governs de divers
signe polític, a dreta i esquerra, han reduït les prestacions socials a
l'estudi i l'atur. Els joves danesos han perdut el caire somiador i han
interioritzat les exigències d'un mercat que amenaça de deixar enrere els que
no s'apressen a trobar el seu lloc en el mercat competitiu. No obstant això,
les prestacions socials a Escandinàvia estan encara molt per sobre de les
existents a l'Europa meridional.
Val la pena preguntar-se fins a quin punt algunes de les
virtuts del sistema danès, en especial les que es refereixen a la salut de la
democràcia i al compromís dels ciutadans amb el bé públic, són exportables a
contextos diferents. Em refereixo a les circumstàncies de la justícia, materials
i culturals, que condicionen decisivament les possibilitats polítiques.
Quant a les materials és destacable que Dinamarca amb una
població minsa ocupa la posició 38a en la producció mundial de petroli. D’altra
banda, el bon funcionament de les institucions daneses es fonamenta en un
seguit de costums ben arrelats i compartits que ens permet de parlar d'aquest
país com d'una comunitat nacional. Comunitat en el sentit que hi ha força
uniformitat moral, religiosa, ideològica, econòmica, cultural i lingüística, un
ampli compromís amb el bé comú, la voluntat de romandre vinculats més enllà de
les diferències ja de per si existents.
La comunitat, però, pot condicionar negativament també
els discursos de la política. Una població de 5,5
milions de persones amb un 10% de població immigrant procedent de manera
majoritària de països no europeus, ofereix les circumstàncies òptimes pel
sorgiment del populisme xenòfob, per a una discussió embadalida sobre la
identitat nacional. No és estrany, doncs, que fos en aquest país on s'iniciés
el cas de les caricatures de Mahoma, ni que els partits de la dreta
nacionalista estiguin establint l'ordre del dia polític des de fa més de dues
dècades.
Qui vulgui emmirallar-se en el model danès,
per tant, caldrà que tingui present que no tot és exportable, i que les
institucions òptimes requereixen de millors ciutadans. En definitiva, que el
futur pròsper no es construeix només amb bones intencions, ni fent volar coloms
comparatius, sinó amb un respecte per la cosa comuna que pressuposa
l’existència de valors compartits.Publicat a l'Ara l'11/1/14.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada