En una de les
meves primeres lliçons a la Universitat Autònoma de Barcelona, a mitjans dels
anys 80, en Jaume Casals, aleshores docent en aquella institució i ara rector
de la Pompeu Fabra ,
digué, tot comentant la Metafísica
d’Aristòtil, que la filosofia és un saber inútil. Recordo aquelles paraules
cada cop que m’adreço als estudiants de Batxillerat que visiten l'Autònoma en
les jornades de portes obertes per informar-se sobre què s’hi cou a les nostres
aules. Inevitablement, quan els meus col·legues i jo finalitzem la presentació
dels estudis i obrim el torn de preguntes, alguna mà s’aixeca per demanar-nos
quines són les sortides professionals de la filosofia. La pregunta obeeix al
fet que de ben segur cap dels progenitors d’aquests curiosos estudiants els
haurà engrescat a estudiar filosofia. Habitualment els pares volen que els seus
fills es matriculin en alguna cosa de profit, com medicina, enginyeria o dret,
però ¿filosofia? O ja que hi som, ¿filologia, història de l'art, estudis
clàssics? Això, si realment els interessa, ja ho estudiaran quan s'hagin
convertit en persones de profit, com un hobby.
Ara bé, la
inutilitat de la filosofia no té a veure amb les expectatives laborals de qui
l'estudia i s'hi gradua. De fet, i dit de passada, els llicenciats i graduats
en filosofia no tenen un índex d'atur superior al d’altres estudis. Solen
trobar feina, potser a causa de la particular flexibilitat intel·lectual que
adquireixen en contacte amb els textos i problemes filosòfics. Si diem que la
filosofia és inútil ens referim a què es tracta d’una disciplina que s’estudia sense
un propòsit ulterior. La finalitat de la filosofia rau en si mateixa, i en això
s’assembla a l’amor. Si algú ens diu que està enamorat, no li demanem per a què
li serveix l'enamorament. És com la rosa d’Angelus Silesius, de qui Heidegger i
Borges citaren les següents paraules: “La rosa és sense perquè: floreix perquè
floreix”.
Mentre que els
estudiants d’enginyeria, per exemple, s’instrueixen per construir ponts o
carreteres, els de filosofia aprenen a familiaritzar-se amb un grapat de
preguntes fonamentals i amb les maneres com aquestes qüestions han estat
investigades pels filòsofs des de Plató fins els nostres dies. Aprenen també a
observar el món i les persones, les plantes i els animals que ens envolten, el
cel estelat sobre els nostres caps i el deure en el nostre interior, de manera
inclement, incòmoda, no reconfortant si cal, com escrivia Luri en aquestes
pàgines diumenge passat.
Aquesta visió de
la filosofia i de les humanitats contrasta, no cal dir-ho, amb el pensament
utilitari que predomina a gran part d’Europa. El context de crisi ha elevat les
suspicàcies dels empresaris i de la ciutadania en general envers les
institucions educatives de l’Estat, que porten el llast d’una funcionarització improductiva.
Això ha conduit a una fiscalització extrema de les activitats universitàries
que han deixat de seguir el ritme de l’ensenyament per adequar-se a un
“metrònom burocràtic” que s’oposa a l’atmosfera de llibertat creativa,
experimentació seriosa i ingènua alhora, de les quals han brollat grans
troballes de la humanitat.
Això és el que
ens explica Nuccio Ordine, professor a la Universitat de Calàbria, en un
llibret força llegit darrerament aquí, a França i Itàlia, La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema). Cal llegir-lo per copsar
fins a quin punt l’activitat no orientada a una finalitat concreta i exercitada
amb vigor i rigor, sigui humanística o científica, enforteix les societats i
promou la justícia. Incentivar la llibertat universitària, contribuir a la
supervivència de les llibreries, garantir la gratuïtat de la cultura ens fa
millors. Esclar que també cal tenir la panxa plena, però no s’omple pas abans
ni millor imposant una visió utilitarista en el sistema educatiu.
El propi Ordine
titlla el seu assaig de Manifest. És
el nostre un temps de manifestos. Quan les raons de la raó topen amb els
tossuts murs de la burocràcia, l'eficiència i el càlcul d'utilitat, no sembla
que hi hagi més alternativa que lliurar-se a la reivindicació sense embuts. Els
raonaments amb prou feines es fan sentir en un món en què impera la simplicitat
dels missatges i la lògica del benefici. Assistim corpresos a una barbàrie
política guiada pel curt termini i la indigència intel·lectual. D’aquí que la
cultura hagi esdevingut una qüestió de resistència.
Publicat a l'Ara el 25 de gener de 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada