La Zona

Revisitación de Stalker.
Tesis: la ciencia y el pensamiento nada entienden, pues se esfuerzan en comprender en lugar de creer. Quedarse a las puertas de los deseos más ocultos, o tal vez haber visto cumplido el deseo de quedarse siempre a las puertas de lo milagroso. Ese parece ser el sino del stalker.

Capitalisme de pedra picada

Corre l’any 1960 quan Hanna Barbera Productions estrena Els Picapedra. Des d’aleshores els seus protagonistes, Pedro Picapiedra i Pablo Mármol (batejats com Fred Picapedra i Barney Terregam en la versió catalana), juntament amb les seves dones Wilma i Betty han esdevingut personatges coneguts de tothom.

Els crèdits amb què s’obren els capítols ens presenten el protagonista principal circulant després de la jornada laboral per una ciutat de cases unifamiliars, com n’hi ha tantes a Estats Units. Amb el rerefons d’una contagiosa música de jazz el veiem conduir el seu cotxe (de pedra), recollir la roba de la tintoreria, comprar un diari (de pedra), i apressar-se a casa, on el rep la dona amb el sopar llest en una safata. En Picapedra l’agafa, s’asseu al seu sofà (de pedra) i es disposa a sopar davant la televisió (de pedra) on s’inicia el capítol dels Picapedra que estem a punt de veure.

En Fred Picapedra treballa per arribar a la seva segura i confiada llar de pedra picada, una casa com la del tercer porquet, resistent a les conjuntures, eterna, una catedral de l’american way of life. Empleat en una cantera on s'extreuen els materials per a la construcció de més cases unifamiliars, membre per tant de la classe treballadora, en Fred gaudeix de tots els luxes, aconseguits gràcies a l’esforç, picant molta pedra. La seva és una vida burgesa ben merescuda.

Els Picapedra i els seus veïns són gelosos de les seves coses, defensors de la seva privacitat, individualistes nats. A casa els esperen les mullers, sempre ben vestides i pentinades, fràgils per fora, però amb mal geni, histèriques després de tot el dia a casa, disposades a tots els retrets i xantatges per fer pagar als marits la seva subalternitat. La via d’escapament femení al nerviosisme és el consum compulsiu, manifestat en el seu crit de guerra, “charge it”, o sigui, “carregui-ho a compte”, confiades com estan en les virtuts del sistema de crèdit. La sèrie normalitza les relacions entre els gèneres tot contribuint a consolidar-les.

Mirades avui les vicissituds d’aquests personatges són índex de l’optimisme dels trenta anys gloriosos posteriors a la II Guerra Mundial. El món dels Picapedra és sòlid, massís, indestructible. Viuen en un temps imprecís, amb tots els trets dels Estats Units de la postguerra però envoltats d’una tecnologia anacrònica d’animals (electro)domèstics, que vol fer riure, però que té una funció ideològica. L’individualisme possessiu i el consumisme compulsiu són presentats com a trets inherents a la naturalesa humana. S’hi escauen les paraules de John Locke escrites el 1690: “en un principi, tot el món era com és ara Amèrica”.

D’igual manera que els Teletubbies a principis de la primera dècada del segle XXI eren els heralds de la videocràcia hipnòtica i subnormal en què amenaça de transformar-se la societat de la informació; els Picapedra s’erigeixen en propagandistes d’una visió de la humanitat com a feix de desigs privats que es consumen en el si de la llar. Aquest és l’objectiu de la indústria cultural, fixar estereotips, donar carta de naturalesa a allò que més convé al mercat.

El capitalisme d’avui ja no és de pedra picada. Probablement els simpàtics i tanoques protagonistes de la sèrie hagin envellit i gaudeixin d’una ben merescuda jubilació a Florida. En Fred i en Barney seguiran discutint com a bons amics mentre les seves dones prenen el sol a la piscina i parlen de compres i foteses. De ben segur que a còpia de picar pedra hauran aconseguit estalviar per a la vellesa. Les generacions següents, però, ja no viuen a l’edat de pedra. Els nous inquilins de la casa dels Picapedra s’adonen que tot plegat és un decorat de cartró pedra. El tedi vital, que la generació anterior suportava amb bon humor ajaguda a la gespa del jardí, ha esdevingut angoixa creditícia entre envans de pladur. El món sencer ja no és una pedrera inesgotable, sinó un pedregar ple d’obstacles.

Vam creure que la nostra confiança en el mercat es basava en motius tan sòlids com el món que van inventar els senyors Hanna i Barbera. Els esforços dels treballadors tenien una compensació privada, banal i uniformitzadora, però tangible i ferma, i la indústria cultural va reeixir a solidificar aquesta exitosa història del capitalisme petri. Les narracions del present, en canvi, fugen cap a la fantasia, l’única cosa aparentment estable en un món liqüescent. Quines històries ens hem d’explicar ara per entendre els nostres temps? La comicitat ja no serveix, car el somriure se’ns queda glaçat al rostre. La tragèdia potser sí que ens revela l’alçada (o baixesa) de les nostres aspiracions, però ens paralitza pel futur. No tenim altra alternativa que mirar cap el passat amb ironia i sense ingenuïtat, per descobrir-hi els mecanismes amb els quals s’ha ensinistrat la raça perquè cregui.

Publicat a l'Ara (27/4/14).

Totes les persones

Totes les persones del món. Quan pensem en termes ètics, ho fem de manera universal. Així està construïda la nostra moral: reciprocitat, coherència i inclusió de tots. Els Estats són divisions contingents que proven de contenir les consideracions ètiques. L’ètica és intolerància d’allò que no és mai permissible, és intransigència i, per tant, no respecta les fronteres dels països.

Però l’ètica és també prudència. Ho trobem a Aristòtil. Per copsar la humanitat cal jutjar a partir del context, els costums, la ciutat. Si ens atenem al que podem observar, constatem que la definició del ciutadà pressuposa, en part, que hi ha persones que no són ciutadans. No tothom és ciutadà de Sant Cugat del Vallès o de Barcelona. Els turistes, per exemple, no són ciutadans: venen, es dutxen als hotels de la ciutat, mengen en restaurants qualssevol, passegen i se’n van. No tenen dret a vot i molts d’ells tampoc no podrien treballar sense el permís corresponent. Els turistes són forasters, gent que no és d’aquí i que encara que s’hi quedés no ho seria d’immediat.

La ciutat conté alhora tot el cosmos. Hi ha molts barris el color local dels quals és d’origen forà. L’urbs és indret de diversitat. I la resistència a la barreja és expressió d’un desig que la realitat ja no pot satisfer, és estretor de mires. Qui es nega a incloure la diversitat perquè la tem és poc realista i menys idealista encara. Els seus ideals s’arrosseguen per les fronteres nacionals. La seva justícia és només política.

La ciutat, però, no té potestat per governar les seves fronteres. Ho fa l’Estat, que percep els nostres veïns del sud com a amenaça. La premsa, fins i tot la que mai no ho hauria fet, ens prevé del perill que s’apilona als peus de la gegantina i perillosíssima reixa. Per acabar de reblar el clau, el govern admet d’haver disparat contra persones il·legals, com si fos un acte legítim i acceptable.

Avui però la defensa de la sobirania nacional no pot obviar les consideracions de caire ètic. Fins i tot els exèrcits es justifiquen per la seva finalitat humanitària. I tot i que potser en molts casos sigui una hipocresia, és també un signe dels temps que no poden desconèixer els policies quan impedeixen amb medis desproporcionats que immigrants travessin la frontera

Els recents fets a la frontera africana d’Espanya ens fan pensar en l’arbitrarietat de les discriminacions polítiques. El món està (des)organitzat en Estats la preocupació principal dels quals sol ser el benestar dels seus ciutadans i la defensa de la sobirania. L’ètica, com deia, no es deté necessàriament en la frontera. Diguem que l’ètica és apàtrida i es cola de contraban a través de les duanes més impermeables. L’ètica és internacionalista, cosmopolita, i només la política que li segueixi el pas estarà a l’alçada de l’ideal democràtic modern.

Convé, esclar, no deixar de tocar de peus a terra. Però, això no ha de significar per força que esbiaixem el nostre esguard a favor dels interessos nacionals, que ens deshumanitzem. Els crítics de l’humanisme, que són molts, sostenen que la humanitat no existeix, o ja no existeix, que només hi ha dispositius de poder que cal combatre, i que les raons són estèrils si no van acompanyades de la repressió. Els antihumanistes només veuen poder i força, violència emmascarada, que és justificada a posteriori amb raons que són romanços.

A aquests crítics de la cultura els manca la justificació de la seva indignació. La clau són els drets, i és que la nostra, com va deixar escrit Norberto Bobbio, és l’edat dels drets. Drets positius i que com a tals han estat referendats per institucions polítiques, nacionals i internacionals. Drets que són fruit de lluites. D’aquí que no convingui creure que sobreviuran tan sí com no en contextos crítics, com sembla que està esdevenint el present.

Drets que són un escut que protegeix tots els individus, tant se val d’on vinguin. Un escut que projectem en els altres que són congèneres nostres. I que, com a ciutadans del país, volem que sigui efectivament tutelat per les institucions que ens representen. Es tracta de la dignitat, fugissera i contundent alhora.

Sembla com si fos intenció de l’Estat de crear inquietud a propòsit dels immigrants. No és altra cosa que l’habitual finta política consistent a posar l’èmfasi en la seguretat fins a fer repetir als ciutadans que el veritable problema és la inseguretat. El govern sembra les llavors de la xenofòbia per recollir-ne després els brots verds en forma de vots.

Geogràficament i política, a Espanya li ha tocat de ser el bastió d’Europa. Convé que ens demanem si pot ser-ho de manera més digna, i què estem disposats a fer perquè així sigui.

Publicat a Ara, 22 de febrer de 2014

Ús i abús de la iniciativa popular

Encara es comenta el resultat negatiu del referèndum suís que perseguia de posar un llindar als sous dels directius de les empreses, i els ciutadans suïssos som convocats demà diumenge de nou a una consulta. Aquest cop són tres preguntes, dues fruit d'iniciatives populars. Es demana als suïssos que es pronunciïn sobre dos temes amb implicacions morals. D’una banda, si estan a favor d’impedir que s’utilitzin fons públics per pagar les interrupcions voluntàries de l'embaràs. De l’altra, l’establiment d'un límit a la immigració.

Els defensors a ultrança de la vida afirmen que la cobertura sanitària pública no pot ser utilitzada per acabar amb la vida d'éssers humans i que, per tant, l’avortament és un afer que s'ha de privatitzar. Els que volen establir un límit a la “immigració massiva” veuen perillar els privilegis dels ciutadans suïssos i el benestar comú.

Els mecanismes de la democràcia directa proven de restablir el vincle trencat o deficient entre representants i representats, insuflar vida a la democràcia entesa com a poder del poble. Només si el poble esdevé legislador, com volia Rousseau al Contracte social, la democràcia mereixerà el seu nom. Des de la modernitat, però, la institució de la representació ha substituït la participació política gairebé quotidiana de les primeres democràcies. Això no significa que s’hagin evaporat els drets polítics, sinó que s’han transformat.

Cal vetllar perquè aquesta transformació no suposi un debilitament tal de les energies populars que mati d’arrel la democràcia. La història de la democràcia liberal és la història de la relació dialèctica entre el poble i els representants, entre la tendència oligàrquica que redueix el nombre de les persones que decideixen i els molts que no s’hi senten representats. A Suïssa han volgut conservar la participació del poble tot reconeixent-li un poder efectiu de modificar la constitució mitjançant referèndums vinculants. Iniciatives populars que, cal dir-ho, la majoria de vegades no acaben tenint l’èxit desitjat pels promotors, però que en moltes ocasions serveixen per palesar un problema o una inquietud que és recollida en el quefer legislatiu dels representants polítics. En d’altres països, aquest poder popular d’intervenció en l’ordre del dia polític pot utilitzar els canals de la societat civil, les manifestacions, la deliberació pública.

Ara bé, com mostren les preguntes formulades en la propera votació helvètica, les iniciatives populars solen ser controvertides i divisives de la societat. La proposta d’incloure els refugiats en les quotes d’estrangers qüestiona de soca-rel la tradició de mínima hospitalitat amb què Europa ha escrit les millors pàgines de la seva història. De les quals en són testimoni aquestes paraules de Grotius escrites l’any 1625: “No es pot refusar una residència fixa als estrangers perseguits a la seva pàtria. [...] És propi de bàrbars de repel·lir els estrangers”.

No ha de sobtar, doncs, que algunes veus avisin del potencial populista dels referèndums periòdics en què pot manifestar-se la cara més roí de les comunitats tancades. És aleshores que el “nosaltres” tendeix a excloure els altres, bé siguin estrangers, bé siguin els que discrepen de la majoria moral. L’autodefensa democràtica esdevé aleshores una vindicació de privilegis, la imposició d’una forma de vida mitjançant la llei. Els reductes de benestar europeu se senten amenaçats, realment o imaginàriament, per la immigració massiva, i la por és l’esquer òptim per pescar vots. Una por que serveix de pretext per suspendre el dret d’acollir els perseguits, per fer un abús de la democràcia.

Els procediments democràtics no sempre són utilitzats amb intencions democràtiques ni sempre garanteixen resultats democràtics. La participació intensificada ha d’atenir-se a determinades restriccions normatives que vetllen pel respecte equitatiu dels drets de tothom. Quan, en canvi, la democràcia serveix eminentment per imposar valors morals majoritaris, i per circumscriure les qüestions de justícia als estrets límits de la comunitat nacional, aleshores s’allunya inevitablement dels principis sobre els quals es funda. S’autodestrueix. Corre el perill que acabi traint la seva raó de ser per hipertròfia.

El perill contrari d’ofegament de la democràcia és adduït sovint per defensar la consulta independentista. Quan no hi ha un marc legal àgil per canalitzar les iniciatives populars, la democràcia no és viscuda com a tal. Convé, però, tenir present, com demostra el cas d’alguns plebiscits helvètics, que el poble no sempre s’inclina a favor dels drets humans. O sigui, que quan es tracta de participació popular calen també escepticisme i desapassionament, i que en ocasions és millor una democràcia vigilada que desfermada.

Publicat a l'Ara el 08/02/14. 

La democracia según J. Pérez Andújar

Me lo dijo Judit Carrera hace unos años, que había que leer a Pérez Andújar. Y lo he hecho al fin.

Van unas citas en torno a algo así como una concepción literaria y popular de la democracia:

De Los príncipes valientes:

"La democracia de la historia radica en que no solo la escriban los vencedores" (26)

"Hay más democracia y libertad en el individuo que lee, que en la multitud que atiende" (32)

"La picaresca española es un muchacho ejerciendo sus derechos en un mundo en el que se le han negado todos los derechos" (42)

De Paseos con mi madre: 

"La democracia es algo que se ve y se toca, y donde no se percibe es que no la hay" (58)

"Porque la democracia es eso, es llegar a los sitios andando. Ir a pie es la democracia directa" (70)

"La libertad es un libro que escribieron nuestros padres para que lo leamos nosotros" (88)

"El Pryca simbolizará una democracia en la que todo queda reducido a un poder invisible y a una masa de consumidores, y donde las urnas han sido reemplazadas por cajas registradoras, y cada moneda, cada billete, es un voto que elige el producto ganador del día" (109s.)

Hi són

M'inviten a compartir taula amb Josep Maria Terricabras, Gala Pin i David Fernández a l'Ateneu Mulei de Molins de Rei a parlar sobre desobediència (L'enregistrament es podrà veure properament a Debat99). Com tantes altres vegades, les millors rèpliques se m'acuden un cop acabat l'esdeveniment, però el cas és que sortim de casa per aprendre alguna cosa. Anit no va ser una excepció. Em sorprén la flexibilitat dels ponents a l'hora de replantejar-se el sentit de les seves activitats i també el curs que pren el debat, farcit d'exemples, cruïlles argumentals, i variants conceptuals. La pràctica política i cívica de la PAH, articulada no estrictament en termes de desobediència civil, enriqueix la visió sobretot conceptual i filosòfica a què estic més avesat.

El sopar posterior acaba tard. M'acomiado d'en Farrés. Agafo el cotxe en un carrer mig tancat al tràfic per la celebració de la Candelera l'endemà. M'aturo a un semàfor que no es posa mai verd. Me'n canso, el desobeeixo i giro a l'esquerra. Arribo al Llobregat i torno a girar a l'esquerra: Barcelona.

Mortal y cursi

Se dice "es cursi" de manera denigratoria, como si la belleza no estuviera siempre ligada con lo bueno. Así como lo bello es bueno, también lo cursi (o por lo menos esa es su intención).
Seamos, pues, cursis. Mortales y cursis.

Sense perquè

En una de les meves primeres lliçons a la Universitat Autònoma de Barcelona, a mitjans dels anys 80, en Jaume Casals, aleshores docent en aquella institució i ara rector de la Pompeu Fabra, digué, tot comentant la Metafísica d’Aristòtil, que la filosofia és un saber inútil. Recordo aquelles paraules cada cop que m’adreço als estudiants de Batxillerat que visiten l'Autònoma en les jornades de portes obertes per informar-se sobre què s’hi cou a les nostres aules. Inevitablement, quan els meus col·legues i jo finalitzem la presentació dels estudis i obrim el torn de preguntes, alguna mà s’aixeca per demanar-nos quines són les sortides professionals de la filosofia. La pregunta obeeix al fet que de ben segur cap dels progenitors d’aquests curiosos estudiants els haurà engrescat a estudiar filosofia. Habitualment els pares volen que els seus fills es matriculin en alguna cosa de profit, com medicina, enginyeria o dret, però ¿filosofia? O ja que hi som, ¿filologia, història de l'art, estudis clàssics? Això, si realment els interessa, ja ho estudiaran quan s'hagin convertit en persones de profit, com un hobby.

Ara bé, la inutilitat de la filosofia no té a veure amb les expectatives laborals de qui l'estudia i s'hi gradua. De fet, i dit de passada, els llicenciats i graduats en filosofia no tenen un índex d'atur superior al d’altres estudis. Solen trobar feina, potser a causa de la particular flexibilitat intel·lectual que adquireixen en contacte amb els textos i problemes filosòfics. Si diem que la filosofia és inútil ens referim a què es tracta d’una disciplina que s’estudia sense un propòsit ulterior. La finalitat de la filosofia rau en si mateixa, i en això s’assembla a l’amor. Si algú ens diu que està enamorat, no li demanem per a què li serveix l'enamorament. És com la rosa d’Angelus Silesius, de qui Heidegger i Borges citaren les següents paraules: “La rosa és sense perquè: floreix perquè floreix”.

Mentre que els estudiants d’enginyeria, per exemple, s’instrueixen per construir ponts o carreteres, els de filosofia aprenen a familiaritzar-se amb un grapat de preguntes fonamentals i amb les maneres com aquestes qüestions han estat investigades pels filòsofs des de Plató fins els nostres dies. Aprenen també a observar el món i les persones, les plantes i els animals que ens envolten, el cel estelat sobre els nostres caps i el deure en el nostre interior, de manera inclement, incòmoda, no reconfortant si cal, com escrivia Luri en aquestes pàgines diumenge passat.

Aquesta visió de la filosofia i de les humanitats contrasta, no cal dir-ho, amb el pensament utilitari que predomina a gran part d’Europa. El context de crisi ha elevat les suspicàcies dels empresaris i de la ciutadania en general envers les institucions educatives de l’Estat, que porten el llast d’una funcionarització improductiva. Això ha conduit a una fiscalització extrema de les activitats universitàries que han deixat de seguir el ritme de l’ensenyament per adequar-se a un “metrònom burocràtic” que s’oposa a l’atmosfera de llibertat creativa, experimentació seriosa i ingènua alhora, de les quals han brollat grans troballes de la humanitat.

Això és el que ens explica Nuccio Ordine, professor a la Universitat de Calàbria, en un llibret força llegit darrerament aquí, a França i Itàlia, La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema). Cal llegir-lo per copsar fins a quin punt l’activitat no orientada a una finalitat concreta i exercitada amb vigor i rigor, sigui humanística o científica, enforteix les societats i promou la justícia. Incentivar la llibertat universitària, contribuir a la supervivència de les llibreries, garantir la gratuïtat de la cultura ens fa millors. Esclar que també cal tenir la panxa plena, però no s’omple pas abans ni millor imposant una visió utilitarista en el sistema educatiu.

El propi Ordine titlla el seu assaig de Manifest. És el nostre un temps de manifestos. Quan les raons de la raó topen amb els tossuts murs de la burocràcia, l'eficiència i el càlcul d'utilitat, no sembla que hi hagi més alternativa que lliurar-se a la reivindicació sense embuts. Els raonaments amb prou feines es fan sentir en un món en què impera la simplicitat dels missatges i la lògica del benefici. Assistim corpresos a una barbàrie política guiada pel curt termini i la indigència intel·lectual. D’aquí que la cultura hagi esdevingut una qüestió de resistència.

Publicat a l'Ara el 25 de gener de 2014.

Filosofía práctica

Escribe Aristóteles en Ética Nicomáquea:


"La mayoría [...] refugiándose en la teoría, creen filosofar y poder, así ser hombres virtuosos; se comportan como los enfermos que escuchan con atención a los médicos, pero no hacen nada de lo que les prescriben. Y, así como estos pacientes no sanarán del cuerpo con tal tratamiento, tampoco aquéllos sanarán el alma con tal filosofía" (1105b15).


Hay días, como hoy, en que leemos o releemos solo en primera persona, o sea, no para aprender sino para mejorar. Y justamente leyendo nos damos cuenta de que la clave está en no leer tanto, pues la sanación del alma no se puede dar en soledad, ni acompañado de los grandes documentos del pasado.

Adelante y atrás: Del progreso moral

El editorial del New York Times sostiene que el anteproyecto de ley del PP sobre la interrupción del embarazo va contra "a decades-long trend toward safe and legal abortion". El término clave es "trend", la moda o tendencia de las leyes, una tendencia que muchos califican de progresista. El editorial viene a decir que Europa progresa en tema de derechos al garantizar que los abortos se puedan practicar de manera segura y legal. Hablar de de progreso (moral, en este caso) significa sostener que estas leyes no son arbitrarias, que son mejores que otras.

El criterio del progreso es que las mujeres pueden decidir sobre sus vidas sin tutelas externas. El progreso también significa aquí que algunas vidas potenciales son disponibles (así lo explica Singer en su Ética práctica).

Conviene, sin embargo, cambiar la perspectiva. El progreso radica en que las mujeres son colegisladoras, que su voz resuena en la legislación. Por tanto, el progreso consiste más en el procedimiento inclusivo de toma de decisiones colectivas vinculantes que en su contenido; aunque de la inclusividad de lo primero, el procedimiento, podamos presuponer que lo segundo, el contenido de la decisión, responderá mejor a la voluntad de los ciudadanos.

Sentido de la responsabilidad fraterna

En su reciente discurso ante el Cuerpo Diplomático en el Vaticano, dijo Francisco, entre otras cosas que "suscita horror solo el pensar en los niños que no podrán ver nunca la luz, víctimas del aborto". La afirmación se insiere en un párrafo sobre el descarte de seres humanos como si fueran "cosas no necesarias", seres humanos con los que se mercadea, de los que se dispone. Se trata de un discurso sobre los conflictos armados en el mundo, las hambrunas y la explotación salvaje de los recursos naturales. Señala Francisco los horrores del mundo moderno, como debe hacer todo el que tenga sed de paz y justicia.

La referencia al aborto es lateral, es una más de las caras del mal humano. No es de esperar que la Iglesia católica considere nunca que la interrupción voluntaria del embarazo es un acto bueno. Ni la Iglesia ni nadie considera que es un acto solo bueno (en el supuesto de que existan actos solo buenos, claro está). Destacar que hay algo lamentable en el aborto, que inclinarse por el derecho a decidir de las mujeres tiene una contrapartida dolorosa que solo la mujer puede experimentar y sufrir en primera persona, no está de más. Pero no es necesariamente una razón para oponerse a regular la interrupción voluntaria del embarazo (que no es lo mismo que defender la existencia de un supuesto "derecho al aborto").

Le corresponde al Papa decir esas cosas, avisar de las pendientes resbaladizas (siempre algo retóricas). Y es que ya se sabe que los deslices morales no los tienen solo los individuos, sino que una civilización entera puede patinar ingenua y fatalmente.

Pero hay "tropiezos" peores. Lampedusa, por ejemplo. La indiferencia ante la muerte masiva de los desheredados de la tierra. La receta de Francisco es "sentido de la responsabilidad fraterna". De nuevo el universalismo cristiano que destruye el pequeño mundo de las comunidades nacionales. Porque la fraternidad trasciende las fronteras.

El model danès i els seus límits

D’entre els països petits d’Europa, Dinamarca és un dels més lloats. Els indicadors de salut democràtica i absència de corrupció la situen a les millor posicions mundials, juntament amb altres Estats de dimensions reduïdes com Suïssa, Noruega o Suècia. Els propis danesos estan orgullosos de les seves institucions, malgrat que en són els seus més ferotges crítics, com ha de ser quan la democràcia no és només un sistema de govern, sinó sobretot una forma de vida.

A l’hora de decidir com volem que sigui el nostre país és bo comptar amb models de referència. I lògicament, els models que es triïn han de ser aquells que demostrin un millor funcionament. Tanmateix, aquest criteri finalista no és l'únic que val, car el que en cada cas convé manllevar és allò que millor respon a determinades expectatives ètiques. Penso, en concret, en l'esforç igualitarista que pretén d'eliminar les barreres entre homes i dones, i entre classes socials, per enfortir la democràcia.

Un esforç que es concreta en l'estat del benestar, entès en terres escandinaves com el suport específic de les institucions públiques al lliure desenvolupament personal. Aquí rau el nucli normatiu de la socialdemocràcia: garantir que tothom disposi d'iguals oportunitats per trobar el seu lloc a la societat, oferir la possibilitat que cadascú experimenti amb la pròpia vida, evitar que sigui la lògica mercantil la que decideixi els destins individuals. Gairebé es podria dir que la idea de les universitats com a espais en els quals s’investiga sense cotilles utilitaristes es pot aplicar a la versió escandinava de l'estat del benestar, que no exigeix dels ciutadans un rendiment immediat, sinó que els dóna les eines perquè puguin trobar la pròpia manera de contribuir a la societat. No cal dir que ens trobem davant d'un cas excepcional en la història dels sistemes polítics europeus, quelcom que només s'ha donat en la seva forma més desenvolupada en les famoses (i ara lleugerament migrades) democràcies escandinaves.

Convé parar esment en el fet que lentament però de manera indeturable aquesta xarxa assistencial va perdent pes. Els governs de divers signe polític, a dreta i esquerra, han reduït les prestacions socials a l'estudi i l'atur. Els joves danesos han perdut el caire somiador i han interioritzat les exigències d'un mercat que amenaça de deixar enrere els que no s'apressen a trobar el seu lloc en el mercat competitiu. No obstant això, les prestacions socials a Escandinàvia estan encara molt per sobre de les existents a l'Europa meridional.

Val la pena preguntar-se fins a quin punt algunes de les virtuts del sistema danès, en especial les que es refereixen a la salut de la democràcia i al compromís dels ciutadans amb el bé públic, són exportables a contextos diferents. Em refereixo a les circumstàncies de la justícia, materials i culturals, que condicionen decisivament les possibilitats polítiques.

Quant a les materials és destacable que Dinamarca amb una població minsa ocupa la posició 38a en la producció mundial de petroli. D’altra banda, el bon funcionament de les institucions daneses es fonamenta en un seguit de costums ben arrelats i compartits que ens permet de parlar d'aquest país com d'una comunitat nacional. Comunitat en el sentit que hi ha força uniformitat moral, religiosa, ideològica, econòmica, cultural i lingüística, un ampli compromís amb el bé comú, la voluntat de romandre vinculats més enllà de les diferències ja de per si existents.

La comunitat, però, pot condicionar negativament també els discursos de la política. Una població de 5,5 milions de persones amb un 10% de població immigrant procedent de manera majoritària de països no europeus, ofereix les circumstàncies òptimes pel sorgiment del populisme xenòfob, per a una discussió embadalida sobre la identitat nacional. No és estrany, doncs, que fos en aquest país on s'iniciés el cas de les caricatures de Mahoma, ni que els partits de la dreta nacionalista estiguin establint l'ordre del dia polític des de fa més de dues dècades.

Qui vulgui emmirallar-se en el model danès, per tant, caldrà que tingui present que no tot és exportable, i que les institucions òptimes requereixen de millors ciutadans. En definitiva, que el futur pròsper no es construeix només amb bones intencions, ni fent volar coloms comparatius, sinó amb un respecte per la cosa comuna que pressuposa l’existència de valors compartits.

Publicat a l'Ara l'11/1/14.