Hi són

M'inviten a compartir taula amb Josep Maria Terricabras, Gala Pin i David Fernández a l'Ateneu Mulei de Molins de Rei a parlar sobre desobediència (L'enregistrament es podrà veure properament a Debat99). Com tantes altres vegades, les millors rèpliques se m'acuden un cop acabat l'esdeveniment, però el cas és que sortim de casa per aprendre alguna cosa. Anit no va ser una excepció. Em sorprén la flexibilitat dels ponents a l'hora de replantejar-se el sentit de les seves activitats i també el curs que pren el debat, farcit d'exemples, cruïlles argumentals, i variants conceptuals. La pràctica política i cívica de la PAH, articulada no estrictament en termes de desobediència civil, enriqueix la visió sobretot conceptual i filosòfica a què estic més avesat.

El sopar posterior acaba tard. M'acomiado d'en Farrés. Agafo el cotxe en un carrer mig tancat al tràfic per la celebració de la Candelera l'endemà. M'aturo a un semàfor que no es posa mai verd. Me'n canso, el desobeeixo i giro a l'esquerra. Arribo al Llobregat i torno a girar a l'esquerra: Barcelona.

Mortal y cursi

Se dice "es cursi" de manera denigratoria, como si la belleza no estuviera siempre ligada con lo bueno. Así como lo bello es bueno, también lo cursi (o por lo menos esa es su intención).
Seamos, pues, cursis. Mortales y cursis.

Sense perquè

En una de les meves primeres lliçons a la Universitat Autònoma de Barcelona, a mitjans dels anys 80, en Jaume Casals, aleshores docent en aquella institució i ara rector de la Pompeu Fabra, digué, tot comentant la Metafísica d’Aristòtil, que la filosofia és un saber inútil. Recordo aquelles paraules cada cop que m’adreço als estudiants de Batxillerat que visiten l'Autònoma en les jornades de portes obertes per informar-se sobre què s’hi cou a les nostres aules. Inevitablement, quan els meus col·legues i jo finalitzem la presentació dels estudis i obrim el torn de preguntes, alguna mà s’aixeca per demanar-nos quines són les sortides professionals de la filosofia. La pregunta obeeix al fet que de ben segur cap dels progenitors d’aquests curiosos estudiants els haurà engrescat a estudiar filosofia. Habitualment els pares volen que els seus fills es matriculin en alguna cosa de profit, com medicina, enginyeria o dret, però ¿filosofia? O ja que hi som, ¿filologia, història de l'art, estudis clàssics? Això, si realment els interessa, ja ho estudiaran quan s'hagin convertit en persones de profit, com un hobby.

Ara bé, la inutilitat de la filosofia no té a veure amb les expectatives laborals de qui l'estudia i s'hi gradua. De fet, i dit de passada, els llicenciats i graduats en filosofia no tenen un índex d'atur superior al d’altres estudis. Solen trobar feina, potser a causa de la particular flexibilitat intel·lectual que adquireixen en contacte amb els textos i problemes filosòfics. Si diem que la filosofia és inútil ens referim a què es tracta d’una disciplina que s’estudia sense un propòsit ulterior. La finalitat de la filosofia rau en si mateixa, i en això s’assembla a l’amor. Si algú ens diu que està enamorat, no li demanem per a què li serveix l'enamorament. És com la rosa d’Angelus Silesius, de qui Heidegger i Borges citaren les següents paraules: “La rosa és sense perquè: floreix perquè floreix”.

Mentre que els estudiants d’enginyeria, per exemple, s’instrueixen per construir ponts o carreteres, els de filosofia aprenen a familiaritzar-se amb un grapat de preguntes fonamentals i amb les maneres com aquestes qüestions han estat investigades pels filòsofs des de Plató fins els nostres dies. Aprenen també a observar el món i les persones, les plantes i els animals que ens envolten, el cel estelat sobre els nostres caps i el deure en el nostre interior, de manera inclement, incòmoda, no reconfortant si cal, com escrivia Luri en aquestes pàgines diumenge passat.

Aquesta visió de la filosofia i de les humanitats contrasta, no cal dir-ho, amb el pensament utilitari que predomina a gran part d’Europa. El context de crisi ha elevat les suspicàcies dels empresaris i de la ciutadania en general envers les institucions educatives de l’Estat, que porten el llast d’una funcionarització improductiva. Això ha conduit a una fiscalització extrema de les activitats universitàries que han deixat de seguir el ritme de l’ensenyament per adequar-se a un “metrònom burocràtic” que s’oposa a l’atmosfera de llibertat creativa, experimentació seriosa i ingènua alhora, de les quals han brollat grans troballes de la humanitat.

Això és el que ens explica Nuccio Ordine, professor a la Universitat de Calàbria, en un llibret força llegit darrerament aquí, a França i Itàlia, La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema). Cal llegir-lo per copsar fins a quin punt l’activitat no orientada a una finalitat concreta i exercitada amb vigor i rigor, sigui humanística o científica, enforteix les societats i promou la justícia. Incentivar la llibertat universitària, contribuir a la supervivència de les llibreries, garantir la gratuïtat de la cultura ens fa millors. Esclar que també cal tenir la panxa plena, però no s’omple pas abans ni millor imposant una visió utilitarista en el sistema educatiu.

El propi Ordine titlla el seu assaig de Manifest. És el nostre un temps de manifestos. Quan les raons de la raó topen amb els tossuts murs de la burocràcia, l'eficiència i el càlcul d'utilitat, no sembla que hi hagi més alternativa que lliurar-se a la reivindicació sense embuts. Els raonaments amb prou feines es fan sentir en un món en què impera la simplicitat dels missatges i la lògica del benefici. Assistim corpresos a una barbàrie política guiada pel curt termini i la indigència intel·lectual. D’aquí que la cultura hagi esdevingut una qüestió de resistència.

Publicat a l'Ara el 25 de gener de 2014.

Filosofía práctica

Escribe Aristóteles en Ética Nicomáquea:


"La mayoría [...] refugiándose en la teoría, creen filosofar y poder, así ser hombres virtuosos; se comportan como los enfermos que escuchan con atención a los médicos, pero no hacen nada de lo que les prescriben. Y, así como estos pacientes no sanarán del cuerpo con tal tratamiento, tampoco aquéllos sanarán el alma con tal filosofía" (1105b15).


Hay días, como hoy, en que leemos o releemos solo en primera persona, o sea, no para aprender sino para mejorar. Y justamente leyendo nos damos cuenta de que la clave está en no leer tanto, pues la sanación del alma no se puede dar en soledad, ni acompañado de los grandes documentos del pasado.

Adelante y atrás: Del progreso moral

El editorial del New York Times sostiene que el anteproyecto de ley del PP sobre la interrupción del embarazo va contra "a decades-long trend toward safe and legal abortion". El término clave es "trend", la moda o tendencia de las leyes, una tendencia que muchos califican de progresista. El editorial viene a decir que Europa progresa en tema de derechos al garantizar que los abortos se puedan practicar de manera segura y legal. Hablar de de progreso (moral, en este caso) significa sostener que estas leyes no son arbitrarias, que son mejores que otras.

El criterio del progreso es que las mujeres pueden decidir sobre sus vidas sin tutelas externas. El progreso también significa aquí que algunas vidas potenciales son disponibles (así lo explica Singer en su Ética práctica).

Conviene, sin embargo, cambiar la perspectiva. El progreso radica en que las mujeres son colegisladoras, que su voz resuena en la legislación. Por tanto, el progreso consiste más en el procedimiento inclusivo de toma de decisiones colectivas vinculantes que en su contenido; aunque de la inclusividad de lo primero, el procedimiento, podamos presuponer que lo segundo, el contenido de la decisión, responderá mejor a la voluntad de los ciudadanos.

Sentido de la responsabilidad fraterna

En su reciente discurso ante el Cuerpo Diplomático en el Vaticano, dijo Francisco, entre otras cosas que "suscita horror solo el pensar en los niños que no podrán ver nunca la luz, víctimas del aborto". La afirmación se insiere en un párrafo sobre el descarte de seres humanos como si fueran "cosas no necesarias", seres humanos con los que se mercadea, de los que se dispone. Se trata de un discurso sobre los conflictos armados en el mundo, las hambrunas y la explotación salvaje de los recursos naturales. Señala Francisco los horrores del mundo moderno, como debe hacer todo el que tenga sed de paz y justicia.

La referencia al aborto es lateral, es una más de las caras del mal humano. No es de esperar que la Iglesia católica considere nunca que la interrupción voluntaria del embarazo es un acto bueno. Ni la Iglesia ni nadie considera que es un acto solo bueno (en el supuesto de que existan actos solo buenos, claro está). Destacar que hay algo lamentable en el aborto, que inclinarse por el derecho a decidir de las mujeres tiene una contrapartida dolorosa que solo la mujer puede experimentar y sufrir en primera persona, no está de más. Pero no es necesariamente una razón para oponerse a regular la interrupción voluntaria del embarazo (que no es lo mismo que defender la existencia de un supuesto "derecho al aborto").

Le corresponde al Papa decir esas cosas, avisar de las pendientes resbaladizas (siempre algo retóricas). Y es que ya se sabe que los deslices morales no los tienen solo los individuos, sino que una civilización entera puede patinar ingenua y fatalmente.

Pero hay "tropiezos" peores. Lampedusa, por ejemplo. La indiferencia ante la muerte masiva de los desheredados de la tierra. La receta de Francisco es "sentido de la responsabilidad fraterna". De nuevo el universalismo cristiano que destruye el pequeño mundo de las comunidades nacionales. Porque la fraternidad trasciende las fronteras.

El model danès i els seus límits

D’entre els països petits d’Europa, Dinamarca és un dels més lloats. Els indicadors de salut democràtica i absència de corrupció la situen a les millor posicions mundials, juntament amb altres Estats de dimensions reduïdes com Suïssa, Noruega o Suècia. Els propis danesos estan orgullosos de les seves institucions, malgrat que en són els seus més ferotges crítics, com ha de ser quan la democràcia no és només un sistema de govern, sinó sobretot una forma de vida.

A l’hora de decidir com volem que sigui el nostre país és bo comptar amb models de referència. I lògicament, els models que es triïn han de ser aquells que demostrin un millor funcionament. Tanmateix, aquest criteri finalista no és l'únic que val, car el que en cada cas convé manllevar és allò que millor respon a determinades expectatives ètiques. Penso, en concret, en l'esforç igualitarista que pretén d'eliminar les barreres entre homes i dones, i entre classes socials, per enfortir la democràcia.

Un esforç que es concreta en l'estat del benestar, entès en terres escandinaves com el suport específic de les institucions públiques al lliure desenvolupament personal. Aquí rau el nucli normatiu de la socialdemocràcia: garantir que tothom disposi d'iguals oportunitats per trobar el seu lloc a la societat, oferir la possibilitat que cadascú experimenti amb la pròpia vida, evitar que sigui la lògica mercantil la que decideixi els destins individuals. Gairebé es podria dir que la idea de les universitats com a espais en els quals s’investiga sense cotilles utilitaristes es pot aplicar a la versió escandinava de l'estat del benestar, que no exigeix dels ciutadans un rendiment immediat, sinó que els dóna les eines perquè puguin trobar la pròpia manera de contribuir a la societat. No cal dir que ens trobem davant d'un cas excepcional en la història dels sistemes polítics europeus, quelcom que només s'ha donat en la seva forma més desenvolupada en les famoses (i ara lleugerament migrades) democràcies escandinaves.

Convé parar esment en el fet que lentament però de manera indeturable aquesta xarxa assistencial va perdent pes. Els governs de divers signe polític, a dreta i esquerra, han reduït les prestacions socials a l'estudi i l'atur. Els joves danesos han perdut el caire somiador i han interioritzat les exigències d'un mercat que amenaça de deixar enrere els que no s'apressen a trobar el seu lloc en el mercat competitiu. No obstant això, les prestacions socials a Escandinàvia estan encara molt per sobre de les existents a l'Europa meridional.

Val la pena preguntar-se fins a quin punt algunes de les virtuts del sistema danès, en especial les que es refereixen a la salut de la democràcia i al compromís dels ciutadans amb el bé públic, són exportables a contextos diferents. Em refereixo a les circumstàncies de la justícia, materials i culturals, que condicionen decisivament les possibilitats polítiques.

Quant a les materials és destacable que Dinamarca amb una població minsa ocupa la posició 38a en la producció mundial de petroli. D’altra banda, el bon funcionament de les institucions daneses es fonamenta en un seguit de costums ben arrelats i compartits que ens permet de parlar d'aquest país com d'una comunitat nacional. Comunitat en el sentit que hi ha força uniformitat moral, religiosa, ideològica, econòmica, cultural i lingüística, un ampli compromís amb el bé comú, la voluntat de romandre vinculats més enllà de les diferències ja de per si existents.

La comunitat, però, pot condicionar negativament també els discursos de la política. Una població de 5,5 milions de persones amb un 10% de població immigrant procedent de manera majoritària de països no europeus, ofereix les circumstàncies òptimes pel sorgiment del populisme xenòfob, per a una discussió embadalida sobre la identitat nacional. No és estrany, doncs, que fos en aquest país on s'iniciés el cas de les caricatures de Mahoma, ni que els partits de la dreta nacionalista estiguin establint l'ordre del dia polític des de fa més de dues dècades.

Qui vulgui emmirallar-se en el model danès, per tant, caldrà que tingui present que no tot és exportable, i que les institucions òptimes requereixen de millors ciutadans. En definitiva, que el futur pròsper no es construeix només amb bones intencions, ni fent volar coloms comparatius, sinó amb un respecte per la cosa comuna que pressuposa l’existència de valors compartits.

Publicat a l'Ara l'11/1/14.