El proper 24 de novembre els suïssos han estat convocats a un referèndum per
pronunciar-se sobre la iniciativa popular 1:12. Si la majoria dels ciutadans acaben
votant-hi a favor, es modificarà l’article 110 de la Constitució de manera que el
sou dels alts càrrecs de les empreses no podrà ser més que dotze vegades superior
al dels empleats que cobren menys. Les joventuts del Partit Socialista suís,
promotores de la iniciativa, sostenen que molts executius fan un ús impropi del
seu càrrec i estafen, literalment, la societat, quan s’atorguen sous que
arriben a multiplicar per cent els de la resta de treballadors.
No cal dir que l’oposició a la iniciativa és forta. La major part dels
partits polítics helvètics s’hi ha oposat adduint que la modificació
constitucional foragitaria moltes empreses del país, que baixarien els
ingressos fiscals, i que es tracta d’una ingerència il·legítima de l’Estat en
l’activitat comercial i industrial. Cal suposar que els aproximadament 4.400
directius que veurien alterat radicalment el seu estil de vida si guanyés el sí
també tenen motius, interessats esclar, per oposar-se a la iniciativa popular.
Una mirada a la Constitució Suïssa demostra que gran part dels seus articles
han estat modificats o introduïts mitjançant iniciatives i/o votacions
populars. A més de la democràcia representativa que comparteixen amb la resta
de països europeus, els suïssos disposen de mecanismes participatius: són
cridats periòdicament a les urnes per decidir sobre un munt d’assumptes de tota
mena. Per dir-ho en els termes que darrerament s’han fet usuals a casa nostra,
els suïssos i les suïsses tenen el dret a decidir i l’exerceixen. Per exemple,
fa uns anys van decidir que no es podien construir minarets en el territori de
la confederació, la qual cosa demostra que l’exercici habitual dels drets
polítics no implica necessàriament que el poble sigui menys procliu a ser
seduït pel populisme i la xenofòbia.
Els promotors de la iniciativa popular 1:12 conclouen la presentació dels
seus motius amb els següents mots: “Tenim clar que és el poble qui fa les
regles del joc. En la nostra democràcia tots nosaltres decidim, i no només uns
pocs alts càrrecs.” Els referèndums vinculants serveixen, doncs, per a què el
poble decideixi com s’ha de regular la vida en comú, a partir de l’aplicació
del principi de la majoria. És clar que no es pot votar qualsevol cosa i que
les iniciatives populars han de passar un filtre legal que garanteixi que la
mesura per la qual es vota no vagi en detriment dels drets constitucionalment
reconeguts. Però un cop passat aquest filtre, la majoria del poble esdevé
legisladora sense els obstacles de les oligarquies ni de les elits econòmiques
i polítiques.
Amb la 1:12, els suïssos aniran a les urnes per decidir si volen mantenir
certa igualtat entre tots els ciutadans, si estan a favor d’un repartiment just
dels beneficis empresarials. No s’acaben aquí les reivindicacions
igualitaristes, sinó que el 2014 està previst un referèndum que proposa la
introducció de la renda bàsica mensual per a tots els ciutadans. Es tracta de
mesures democràtiques en defensa de la mateixa democràcia, car perquè el poble
es pugui governar a si mateix cal que tothom tingui una existència digna que li
permeti de participar en la vida pública. Sense igualtat, no hi ha llibertats,
ni individuals ni polítiques. La democràcia popular s’autodefensa mitjançant
una regulació que exclogui les grans diferències econòmiques, de manera que ningú
no es vegi obligat a vendre la seva força de treball, que cadascú es pugui
governar a si mateix, i que, per extensió, el poble disposi del poder.
Els poders fàctics no comparteixen aquestes alegries populars, no cal
dir-ho. Els efectes de l’eventual aprovació de la 1:12 són imprevisibles, tot i
que probablement menors del que anuncien les veus més catastrofistes que
pretenen condicionar el vot amb l’argument de la por. Siguin quins siguin els
resultats, la iniciativa resulta simptomàtica del rebuig popular a la tendència
dels nostres temps de la que no se salven ni els països més pròspers i
igualitaris: que la riquesa de molt poques persones és directament proporcional
a l’empobriment de moltes. Hi ha motius per indignar-se. Alguns tenen la sort
de poder canalitzar aquesta indignació mitjançant la democràcia. La resta ha de
recórrer a estris més pedestres, com una sandàlia, l’insult, l’amenaça o el
ressentiment.
Publicat el 19 de novembre de 2013, al Diari Ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada